«I quan les seves polítiques no funcionen, el problema sempre són els propietaris, els inversors, les societats, els promotors. És a dir, qualsevol que passi per allà menys el mateix Govern. I aquests dies n'hem tingut un altre exemple extraordinari. El Govern havia compromès, dins del Pla de Recuperació Europeu, gairebé 25 000 habitatges de lloguer social molt ambiciós. 25 000 nous habitatges per tot l'Estat. Doncs ni aquests, ara són 15 000. Acaben de comunicar que seran 15 000 i que ja no cal ni tan sols que siguin nous habitatges. Ara ja hi entraran a comptar també la rehabilitacions. Un exitàs del govern socialista. Falten 750 800 habitatges i el Govern es compromet 15 000. Aquest ritme només necessitaran 50 plans de recuperació per poder donar sortida a les famílies que busquen habitatge quan no poden complir l'objectiu. No canvien la política, no canvien l'objectiu a la baixa, és clar. Aquest és el problema de fons. S'ha volgut gestionar l'escassetat d'habitatge en lloc de combatrela. A Catalunya ens falten entre 125 000 i 140 000 habitatges i el Govern continua pensant que l'habitatge es resol des del BOE imposant més regulacions sobre un parc absolutament insuficient i s'equivoca. El que cal és aconseguir més habitatges i més solucions residencials. Construint habitatge públic, també privat, rehabilitant, recuperant habitatges buits, mobilitzant el patrimoni públic, facilitant la col·laboració publico privada. És clar, sí, però sobretot entenent que no tothom necessita el mateix tipus d'habitatge. No té sentit que un estudiant, una persona gran que ja viu sola, un treballador temporal o una situació d'emergència hagi de competir pel mateix pis que necessita una família. Hem de prioritzar residències d'estudiants, habitatges amb serveis per a la gent gran i allotjaments temporals dignes per a les emergències. Solucions adaptades a cada necessitat que permeten reservar els habitatges convencionals per a qui necessita una llar estable.»

Fragmento 2 de 7 de esta intervención.