«La pressió arriba a les navilieres. En aquests moments hi han més de 7000 contenidors d'aliments i medicaments retinguts a ports de tercers països que no poden arribar a Cuba perquè hem de castigar. A qui castiguem? Castiguem al poble cubà. On és el poble cubà? Les mercaderies existeixen. Hi ha persones que les necessiten. Les barreres criminals, polítiques, comercials i la dels seus cooperadors en l'odi fan que no arribin. I tot això té una història. En faré cinc cèntims perquè no tinc temps. El 1960, un alt càrrec del Departament d'Estat NordAmericà, Lester Mallory, proposava debilitar l'economia cubana i reduir els salaris per provocar la fam, la desesperació i a l'enderrocament del govern. Això és la realitat. Avui coneixem les conseqüències humanitàries que asfixia l'economia. Ja m'agradaria veure què passaria a Espanya si estigués seixanta anys en bloqueig econòmic. Qualsevol economia europea. Com aguantaríem el cost humà és horrorós. Això és una forma de violència duríssima i recau sobre la gent normal i corrent. És un càstig col·lectiu a Cuba, a Gaza, on vulguin. Si vostès estan a favor dels càstigs col·lectius, això es diu maldat. Això es diu ser maligne. Càstigs col·lectius contra població civil, no. Contra el règim, cap règim acostuma a patir les conseqüències de cap boicot i de cap mesura d'aquestes. Les passa a les persones normals i corrents. Però és igual, els és igual. I el mal s'ha fet normal. Mira, surt un vers i tot.»

Fragmento 2 de 6 de esta intervención.