«També és una llei imprescindible per avançar en conciliació, com bé diu amb claredat. Conciliar no pot voler dir que les dones treballin menys per cuidar més. Segons l'associació Yo No Renuncio a sis de cada deu dones renuncien a la seva carrera professional quan són mares. Aquesta dada descriu desigualtat concreta. Menys ingressos vol dir menys cotitzacions, menys opcions de promoció i a llarg termini, pensions més baixes. Els darrers anys s'han ampliat els permisos, és veritat, i reconeixem a aquest Govern que en aquest tema, concretament, sí que hi ha hagut millores dels últims anys. Drets vinculats a les cures, no el cas de la CUME, que també penjava d'aquesta Llei de Famílies que va decaure l'altra legislatura i porta no sé quantes setmanes de pròrroga d'esmenes. En fi, volem destacar també de manera especial la situació de les cuidadores principals. Moltes persones dediquen al menys anys a cuidar almenys un familiar dependent, i ho fan amb poc reconeixement, poca protecció i un cost molt alt per a la seva salut, la seva autonomia, la seva trajectòria laboral i, en definitiva, la seva vida. Celebrem, per tant, l'auto esmena presentada per Podemos d'incorporar aquesta realitat que abans no estaven. Les cuidadores principals necessiten reconeixement jurídic, econòmic i social i necessiten suport públic abans d'arribar a l'esgotament. Aprovar la Llei de Famílies és urgent. Però quant fa que ho diem? És urgent i urgent i urgent. I la gent que ens escolta ja no s'ho creu. És el que passava amb la llei abans de les llargues carreres, etcètera, etcètera. Llavors a vegades penso que avui també suposo que es tornarà a aprovar i potser tornarem a fer una altra vegada una falsa expectativa a moltíssima gent que està esperant aquesta llei amb candeletes. Bé, també cal protegir els infants amb independència de la família en què creixen, les seves oportunitats, etcètera, etcètera, etcètera.»

Fragmento 2 de 4 de esta intervención.