«I si es tracta de parlar de l'accés a la carrera judicial, parlemne. Però estaria bé elevar la perspectiva i fugir dels tòpics d'un bàndol i de l'altre. Uns, la dreta política i judicial obsessionats en conservar les essències pàtries identificades pel que fa a l'accés a la carrera judicial amb l'arquitectura tradicional d'accés, memorització, oposició, centralització, preparadors amics del tribunal d'oposició. Un sistema que apel·la als principis de mèrit i capacitat, però que perpetua una casta judicial que ens ha portat al desastre actual. I uns altres a la progressia judicial i fiscal que vol colar per la finestra del quart torn els seus no per canviar res, únicament per fer fora els que ja hi són per fer fora els altres. Nosaltres creiem que debats com el d'avui són estèrils si no es va a l'arrel del problema i per això res millor que anar a Europa. No només perquè Europa ens ha donat la raó i ens la dona constantment, sinó perquè hi trobem models de justícia connectats amb els principis democràtics i socials del segle XXI que contrasten amb el tribalisme de la justícia espanyola, per exemple. I no és la primera vegada que hi faig referència. A nosaltres ens agrada el model alemany d'accés a la judicatura. Un itinerari formatiu extens, pràctiques remunerades, avaluació contínua, experiència en jutjats, en fiscalies, en despatxos professionals abans d'accedir a la carrera. Un model que, per cert, deixa en mal lloc els que s'omplen tant la boca amb el tòpic de que Espanya és el país més descentralitzat d'Europa. Perquè nosaltres pensem que un dels mals, potser el pitjor, és el centralisme extrem en totes les capes de la justícia espanyola. Doncs bé, Alemanya són els länder els que tutelen la formació dels jutges i els que s'encarreguen de la prova final per accedir a la judicatura. Per això, mentre no siguem un Estat independent, Catalunya ha de tenir una Administració de justícia pròpia en la qual el coneixement del dret propi de la realitat institucional i de la llengua catalana no siguin una anècdota. Siguin un requisit, siguin una obligació. Això, encara que sembli estrany, és perfectament possible. Hi ha les bases jurídiques per ferho. El que no hi ha és la voluntat política.»

Fragmento 3 de 9 de esta intervención.