«Com hem arribat fins aquí? Però potser val la pena que mirem una mica enrere per seguir avançant. Durant la darrera gran crisi immobiliària, la del 2008, jo tenia 26 anys i acabava d'acabar la carrera d'Arquitectura. Imagini's quin moment, senyora ministra. No sé si vostè, que devia tenir una edat similar en aquell moment s'havia comprat un pis abans que esclatés la bombolla. Jo no perquè estava estudiant, però recordo molt bé quin era el relat social fins al 2007. Si no compraves un pis hipotecant el 90 o el 100 per cent del valor del mercat, eres un estúpid i un irresponsable. Però el 2008 això va canviar i els polítics ens van començar a dir que havíem viscut per sobre de les nostres possibilitats i que si no teníem diners i un sou havíem d'haver anat de lloguer. D'aquella crisi econòmica i immobiliària ens van quedar moltes cicatrius. La hipocresia dels discursos alliçonadors. Un drama social sense precedents. Una vergonyosa salvació de caixes i bancs a base de deute públic. Una concentració bancària de la qual encara paguem les conseqüències. I també un parc d'habitatges de la Sareb en mans d'organismes públics amb gairebé 200 000 actius.»

Fragmento 6 de 16 de esta intervención.