«Presidenta, senyores i senyors diputats, ministre Torres... Por cierto, ministro, le deseo lo mejor en esta nueva etapa. Creo que somos de la misma cosecha. Por tanto, si me permite, de boomer a boomer, mucha suerte. Em plau adreçar-me per primer cop a la Cambra parlant d'un tema que, a més de ser objectivament important, està vinculat amb la meva història familiar. Per tant, senyories, permetin-me una breu referència a la memòria personal abans d'entrar en la memòria col·lectiva. Soc nebot d'un deportat, un deportat assassinat al camp nazi de Mauthausen. Va ser un dels tants soldats republicans dels que, després de l'exili del trenta-nou, van caure quan va caure França. El meu oncle, el germà gran de la meva mare, Francesc Vidal Casanellas, deportat número 11 780, mai va tornar a casa, va morir, el van matar, per ser exactes, l'1 de gener de l'any 1942, en l'hora més fosca d'Europa al segle XX. Només tenia vint-i-nou anys. A partir d'aquell moment, tot va ser silenci. I parlo del silenci, del silenci familiar de moltes persones; del silenci de la meva mare, del silenci de les meves ties i cosins, un silenci vinculat, senyor ministre, a un mort del qual gairebé ningú mai parlava. Com canta Raimon, venim d'un silenci, efectivament.»

Fragmento 1 de 16 de esta intervención.