«Deixi'm que posi un exemple d'aquest desequilibri i ho faci en el temps. Entre l'any 2012 i l'any 2022 els ingressos de l'Estat i els ingressos de les comunitats autònomes, òbviament, no han crescut en la mateixa proporció, de fet, en absolut. Els de l'Estat han crescut un 90 % i els de les comunitats autònomes només un 40 %. I ara deixi'm també que contextualitzi aquesta xifra, perquè hem de tenir present que el període al qual m'he referit ha estat una època difícil, una època de crisi social i de crisi sanitària, i que qui concentra les competències de benestar i serveis socials, però no només de benestar i serveis socials sinó també d'inversió social i d'atenció sanitària, són les comunitats autònomes, per si algú no ho sabia, i en cap cas és l'Estat. Com s'explica, doncs, aquesta deslleialtat de l'Estat respecte a les comunitats? Doncs jo entenc que només d'una manera. S'explica perquè Espanya no creu en l'estat descentralitzat, ni més ni menys. Espanya només es pot concebre des d'una òptica centralista, i això, evidentment, ho fa tot molt difícil. De fet, això ho fa insostenible tot econòmicament i socialment. A més a més, a això hem de sumar-hi que Catalunya, també la resta dels Països Catalans, suporta un dèficit fiscal sostingut en el temps que no ve d'avui. De fet, un dèficit que ha arribat a duplicar-se. De fet, és més, en alguns moments fins i tot s'ha triplicat, fins i tot ha triplicat els àmbits que en l'experiència comparada -val a dir-ho- constitueixen la norma de solidaritat entre els territoris que formen part d'un mateix estat.»

Fragmento 2 de 13 de esta intervención.