«Hem vingut a aquest Parlament a reclamar que ens passessin la competència de l'article 92, no ens han fet cas. Hem hagut de sortir 2 milions de persones al carrer, no ens han fet cas. Què han aplicat? Repressió, repressió i més repressió. Pensen seguir-ho fent sempre? Perquè nosaltres no pararem. Què volem amb aquesta Llei? Què fa aquesta Llei? Està dotada de la robustesa suficient com per no anar canviant en funció de les investigacions prospectives d'uns jutges que clarament prevariquen, o d'uns jutges que clarament volen fer naufragar aquesta Llei? Per tant, cal que siguem nosaltres els que li donem entrada? Cal que nosaltres avui, quan podem garantir a la major part de la nostra gent que seran amnistiats, perdem aquesta oportunitat? Cal? N'esteu ben segurs que d'aquí a un mes tot serà igual? I, par tant, la pregunta és: avui estem prenent decisions molt importants. Aquesta amnistia no va de Puigdemont i no va de Rovira, va de les 1500 persones que fa set anys que tenen la seva vida en tela de judici perquè l'Estat els està reprimint, aquesta amnistia va de demostrar, també a Europa i al món, la falta de democràcia subjacent a les arrels de l'Estat espanyol; va de demostrar que el judicial es pensa que és el legislatiu, i si els jutges volen fer lleis, que es presentin a les eleccions; va de demostrar que són capaços d'estrènyer el dret a tal nivell que ens hem d'estar plantejant en aquesta cambra, i és per fer caure la cara de vergonya als autèntics afectats pel terrorisme, si unes persones que no han fet en sa vida un acte de violència, més enllà de posar-se en un cotxe, dos, i per això es van passar set anys a la presó, o més enllà d'agafar un micròfon, més enllà d'això, se'ls pot processar per terrorisme.»

Fragmento 2 de 8 de esta intervención.