«Moltes gràcies, senyora presidenta. Senyora ministra, vostè s'ha equivocat. Veig que s'ha enfadat. És normal; quan a algú li expliquen les veritats, acostuma a passar que, en lloc d'acceptar-les, s'enfada, i vostè ha posat el focus allà on no toca. Jo li ensenyava un problema compartit per tot un territori i tota una població, i vostè ha pretès derivar aquest problema cap als altres. De fet, també li he de dir que no em sorprèn; com a bona ministra espanyola es dedica a culpar els altres de les seves mancances i, a més a més, quan deixa el paper, mentre llegia no, però quan ha deixat el paper, ho fa amb supèrbia i menyspreu. Vostè sabrà, senyora ministra. Vostè m'ha sentit a mi dir que el delta de l'Ebre és un paradís, que ho és, i s'ha confós, perquè ha sortit aquí, després de renyar-nos a tots, i ens ha explicat una situació idíl·lica on tot està controlat, on vostès són els més sensibles i els més preocupats pel Delta i que, per tant, hauríem d'estar tots tranquils pel seu futur. Vostè ha sortit aquí i ens ha fet un relat, que ha fet aquí en aquest faristol, com li deia en la meva primera intervenció, i en el marc mental dels 500 quilòmetres de distància pot semblar coherent. Però els que som del sud de Catalunya sabem que el que ens ha explicat, talment com en les pitjors pel·lícules de diumenge a la tarda, qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.»

Fragmento 1 de 7 de esta intervención.