«Passem a la segona idea, aquesta que diu que el funcionament plenament democràtic del poder judicial espanyol 'está más que asegurado por la propia aplicación de la ley'. Doncs, què volen que els digui? Quan veig el paper que va tenir el poder judicial espanyol durant la Transició, penso que no estan per presumir justament de valors democràtics. Quan veig que a l'última dècada el 94 % dels jutges opositors han estat mantinguts per les seves famílies i el 90 % no han tingut cap beca ni ajuda pública durant tota l'oposició, penso que no és un sistema que garanteixi precisament la igualtat d'oportunitats. Quan veig que la presidenta del Tribunal Europeu de Drets Humans s'escandalitza amb el fet que els jutges espanyols es manifestin contra el projecte de llei d'amnistia, que encara no és llei, val a dir-ho, penso que potser s'han de tapar una mica les vergonyes democràtiques. Quan veig el senyor Manuel García-Castellón que rebaixa la fiança d'Ignacio González, predecessor de la senyora Ayuso a la Comunitat de Madrid, en una investigació per corrupció; que arxiva investigacions amb proves més que evidents contra Joan Carles de Borbó; que no té cap mania a l'hora de presumir públicament d'haver mentit als magistrats de la República Francesa en el marc d'investigacions judicials conjuntes; que retorça la realitat del procés independentista català per aconseguir fer creure que va haver-hi violència i terrorisme en un moviment cívic, en un moviment pacífic per la l'alliberament de Catalunya; quan fa mans i mànigues per aconseguir l'extradició de Marta Rovira i els tribunals suïssos s'hi neguen una i altra vegada perquè les intencions polítiques de García-Castellón es veuen des de mil quilòmetres de distància... Quan veig tot això del jutge de confiança del Partit Popular, penso que s'ha de tenir molta barra o molt poca vergonya per continuar parlant de la independència judicial de personatges com aquest.»

Fragmento 3 de 7 de esta intervención.