«Per ser gràfics i no em perdo, no m'estic perdent, no. No m'estic perdent. Per ser pedagògics, mentre a Madrid s'aixecava el Teatro Real amb els diners de l'Estat, a Catalunya, a Barcelona, la societat civil construïa el Liceu o el Palau amb els seus propis mecenes i impulsors. Aquest detall, que sembla menor, aquest detall, ens porta a l'epicentre de la discussió d'avui, a la col·laboració també entre la cosa pública i la iniciativa privada, i la necessitat de fer-ho compatible. No és, hi insisteixo, no és una anècdota, també en l'ensenyament artístic no és una anècdota. A Catalunya sempre ens hem mogut a partir de la força de la societat civil, perquè mai no hem estat Estat, i estaria bé que fessin silenci els que són Estat. És per això que sabem que l'excés de normes acaba encotillant o pot acabar encotillant qualsevol tipus d'iniciativa, i per això, quan se n'escriu una, de norma, de nova, s'ha d'evitar fer malbé precisament la capacitat de crear, precisament la innovació i el fet d'avançar-nos o la capacitat d'avançar-nos als temps. La norma no pot fer nosa, i això és el que hem procurat en aquesta llei d'ensenyaments artístics.»

Fragmento 3 de 7 de esta intervención.