«És per això que és indispensable abordar-ne el tractament des de vessants multidisciplinaris: social, educatiu, laboral i, òbviament, social i sociosanitari. I sense voler menystenir ningú, tot al contrari, necessitem que la llei inclogui totes les malalties que provoquen una gran dependència. No podem estar pendents de com d'influent serà un malalt per abordar la problemàtica. Teníem i tenim l'eina, aquest va ser un dels motius que de ben segur van motivar que el 2006 s'aprovés l'anomenada llei de dependència. Alguns es van afanyar a titular que s'havia aprovat la quarta pota de l'Estat del benestar, i que era una mena de panacea innovadora a tot el món. Però a Catalunya, divuit anys després, veiem que la Generalitat ha dedicat més de 12 000 milions d'euros a aquesta finalitat des del 2008 i actualment aporta un 66 % del total. El copagament amb els ciutadans catalans amb familiars dependents passa del 6 % al 17 %, amb un pic del 20 % entre el 2016 i el 2021. El deute estatal amb Catalunya per la llei de dependència se situa gairebé en els 6 milions d'euros, si bé l'Estat va recuperar un fons complementari per a les comunitats autònomes per a la dependència el 2021, amb una injecció de 208 milions d'euros per a Catalunya, en els últims tres exercicis igualment no s'ha pal·liat el desequilibri.»

Fragmento 3 de 7 de esta intervención.