«President, senyories. Durante toda la sesión de este debate no me puedo sacar de la cabeza una canción muy bonita de Silvio Rodríguez que creo que nos viene que ni pintada: Tocando fondo. Tocando fondo, porque yo creo que sí, señor ministro, estamos tocando fondo. Hi ha una gran degradació i una gran descomposició. I avui, ho sento, però hem d'aixecar acta d'això: guanya l'antipolítica i està ja cedit; guanya l'antipolítica i guanya, si em permeten el concepte, la política zombi. Què és la política zombi? És justament, en la línia del que deia abans, la política que fabrica la curiosa amalgama de cínics i fanàtics, on, diguem, tots quedem a l'espera que arribi un Javier Milei que, a la manera d'un suposat redemptor, ens posarà de seguida de cara a la paret. És curiós que això sigui així. És allò com veus que vas a picar contra algun lloc i no pots frenar. Jo crec que estem, diguem, sense frens anant cap allà. Per cert, una cosa que crec que hem de tenir tots al cap d'una manera molt clara: quan arriba, en els casos de corrupció, la resposta judicial dels tribunals -quan arriba, que, per sort, a vegades arriba la resposta dels tribunals, i els corruptes i corruptors a vegades van a la presó quan això passa- la majoria de ciutadans ja ha desconnectat de la política, ja se n'ha anat, ja ens han deixat. Per tant, el terreny de la responsabilitat judicial, que és essencial en un estat de dret, té el problema que, quan es fa efectiva, ja no serveix per cauteritzar la ferida, perquè els nostres conciutadans han marxat, han apostat per l'abstenció o pel Milei de torn o per allò que sigui. Per tant, tornem al terreny de la responsabilitat política, que entenc que és la que ens concerneix en aquest hemicicle.»

Fragmento 1 de 5 de esta intervención.