«El model de finançament de les comunitats autònomes i els ens locals no és un model pactat entre els territoris i l'Estat, ni està subjecte a les necessitats que tenen justament les comunitats autònomes i justament, també, els municipis. És un model de finançament imposat, imposat de manera vertical i que fa bona aquella dita castellana de 'Quien parte y reparte se queda siempre', el siempre el poso jo, però és que és així, 'la major parte'. No debades, l'increment de recursos que s'ha produït en els darrers anys tant pels ingressos que generen els diferents territoris com pels fons europeus, se'ls ha quedat, majoritàriament, l'Estat, que ha incrementat els seus recursos més del doble del que ho han fet les comunitats autònomes i més del triple del que ho han fet, també, les corporacions locals. És a dir, que malgrat que ja fa anys que és evident la necessitat de millorar finançament autonòmic i local, quan hi ha hagut recursos per fer-ho, que hi ha sigut, se'ls ha quedat l'Estat, i no pas les comunitats autònomes, i no pas els ajuntaments, per fer front a les seves obligacions, que són moltes i múltiples, i que van directe, injectades en vena, deixeu-m'ho dir així, als ciutadans i ciutadanes, o a les obligacions econòmiques, financeres i socials dels nostres conciutadans. O pitjor encara. Més enllà d'aquest ofegament, és l'Estat qui es queda amb tot el marge de dèficit, impedint-nos una política keynesiana d'endeutament per afrontar les crisis sense retallades socials.»

Fragmento 3 de 11 de esta intervención.