«Senyor president, il·lustres senyories. Avui aprovarem la llei d'ensenyaments artístics un cop ha passat pel Senat. Aquesta llei ha de ser un pas endavant, sempre ho hem dit, i globalment pot ser una bona eina, a veure com s'aplica. Però anem al fons. Al final de tot hi ha les competències i una mica més. És un bon moment, doncs, és un bon dia per compartir una sèrie de reflexions profundes i serioses. La discussió i la redacció d'aquesta llei d'ensenyaments artístics torna a posar al descobert la gran evidència, el debat que la política no s'atreveix a fer. L'elefant que ocupa tot aquest hemicicle no és la clàssica equació entre dreta i esquerra com passa a qualsevol Parlament europeu. És una altra cosa. Aquí el gran tema és el conflicte no resolt Catalunya-Espanya. Som i representem nacions diferents, i no passa res, que en política tot s'hauria de poder resoldre. El debat pendent, insisteixo, profund i sensible, és entre mirades nacionals, i ho hem vist també en la redacció d'aquesta llei. I atenció, aquest és un debat, i ja ho vam dir en aquest mateix hemicicle, és un debat cultural que desborda les lectures apressades, per exemple, del resultat del 12M. I ho dic perquè ahir ens va estranyar l'alegria gairebé adolescent del senyor Pedro Sánchez, i això va per tots. Ni concòrdia ni la broma pesada del retrobament. Deixin de fer màrqueting i facin política, si us plau. Hi ha un problema greu, com dèiem. Tenim una mirada nacional, l'espanyola, que malgrat les bones paraules -de bones paraules n'hi ha moltes-, sempre busca com es pot imposar, peti qui peti, per sobre de les nacions d'un estat plurinacional. I ara em diran: 'No, això no és veritat, no és veritat'. Doncs sí que ho és, sí que ho és. Sí que és veritat que hi ha una idea d'Espanya, més o menys endolcida, que sempre vol passar per davant de Catalunya, cosa que també deuen patir els representants dels partits del País Basc i de Galícia.»

Fragmento 1 de 7 de esta intervención.