«Al final, fins i tot en la redacció d'una llei com aquesta, i al Senat es va veure aquesta llei d'ensenyaments artístics, fins i tot quan parlem d'ensenyaments artístics s'acaba discutint sobre qui decideix, qui aprova, qui mana i, en aquest cas, sobre qui dona el vistiplau als plans d'estudi, a les escoles, als ensenyants, qui els vigila -quina obsessió amb l'ANECA!-, qui marca prioritat, qui diu el que està bé i el que no ho està. En la discussió d'aquesta llei, el fet que Catalunya tingui un extraordinari bagatge d'estudis, de centres d'ensenyament artístics, ha sigut, jo diria, que una pura anècdota. És igual si Catalunya està feta de creativitat o no. Tot això, al final, no interessa. La clau sempre acaba sent la mirada centralista, que sempre ha de ser més que la resta, es parli de cinema, de pagesia, de ports, de platges, de trens o de pressupostos, naturalment. És com una mena de miracle. A veure si m'explico: el Madrid-Estat -i al Madrid-Estat hi participen diputats de qualsevol comunitat- ha decidit, tocat pels déus del poder, que sempre és més important que la resta. I fent honor a la veritat, també és cert i vull que consti en acta, la redacció d'aquesta llei d'ensenyaments artístics s'ha fet de manera educada, i els ho agraeixo. Però vostès, tots, quan agafen l'ordinador i es posen a redactar... Noi, quina mania! PSOE i PP tenen tendència a menystenir allò que Catalunya els pugui aportar. I alerta, aquesta no és una denúncia resignada, no s'ho pensin, al contrari. Espanya sempre ens acaba recordant, al catalanisme, sempre ens confirma que anem bé. Anem bé perquè, al final, sempre estem al cap del carrer. Quin és el cap del carrer? La mirada catalana de les coses no és la mirada espanyola de les coses. Els uns, el PP, des del bressol es pensen que l'Estat és seu, Espanya és seva; i els altres, el PSOE, arriben al poder, entren als ministeris, queden engolits pel com s'ha fet sempre i, aleshores, acaben fent el de sempre.»

Fragmento 2 de 7 de esta intervención.