«Per tant, la protesta adopta diverses formes, algunes discutibles. A tots no ens agraden totes les formes. Però direm que és inherent a la protesta emprar formes, a vegades, abruptes i extremes per cridar l'atenció. Diré, senyories, una obvietat: moltes conquestes socials no s'haguessin aconseguit sense protestes rupturistes i extraordinàriament molestes. Per cert, les relacions entre l'art i la protesta són molt antigues. No parlem d'una cosa que s'han inventat els activistes climàtics. És una cosa que sempre s'ha fet servir per despertar consciències, perquè l'art, a més a més de promoure una vida millor, una vida digna, l'art és també una eina de consciència i de futur. Per exemple: el 10 de març de l'any 1914, la sufragista britànica Mary Raleigh Richardson va entrar a la National Gallery i va clavar diverses ganivetades a La Venus del espejo, el quadre de Velázquez. Oh, quin horror. Una sufragista va fer això. Suposo que d'acord amb la proposició de vostès, aquesta pobra dona estaria, diguem, 100 anys a la presó. Val a dir que la protesta també s'ha fet a vegades des de dins de l'univers artístic. Per exemple, Marcel Duchamp o el famós activista i artista xinès Ai Weiwei que, com saben, es va carregar una urna, diguem, molt antiga i valorada de la cultura xinesa per, justament, denunciar la tirania xinesa.»

Fragmento 2 de 9 de esta intervención.