«Els i les joves necessiten més i malauradament se senten ignorats i desatesos a les polítiques públiques del Govern de l'Estat. Necessiten un habitatge assequible i una feina digna. Avui la nostra societat s'enfronta a una crisi d'accés a aquests drets bàsics que hem de resoldre de manera urgent i ambiciosa. És inacceptable que en ple segle XXI els i les nostres joves hagin de dedicar gran part dels seus ingressos a pagar lloguers desorbitats. Molts es veuen obligats a compartir pisos en condicions precàries o, pitjor encara, a romandre a casa de les seves famílies perquè no poden permetre emancipar-se, mentre que a Europa l'emancipació és prop dels 26 anys, a l'Estat espanyol no s'abandona el domicili familiar fins passats els 30. Això no és viure amb dignitat. Necessitem polítiques valentes que recullin el mercat immobiliari, que fomentin la construcció d'habitatge públic i assequible i que protegeixin el dret de les llogateres. Els i les joves han d'accedir a un habitatge digne que els permeti construir el seu propi futur. I és molt fàcil. Es preguntaran com. Doncs obligant a la banca que faci el retorn social del rescat bancari que ja fa prou anys que es van donar molts diners de l'erari públic i la banca no ho torna de cap de les maneres. Que posin a disposició dels i les joves els pisos buits que tenen a la Sareb. I, paral·lelament, una altra cosa que és superimportant: una feina digna que els permeti viure amb autonomia i seguretat. I això vol dir salaris justos, condicions de treball dignes, estabilitat laboral i oportunitats de creixement professional. I ho sabem, la precarietat laboral és un problema endèmic que afecta especialment les persones més joves. Tenen contractes temporals, sous baixos, hores extres no remunerades i condicions laborals inacceptables i són el pa de cada dia de molts d'ells i elles, sobretot també en període estival.»

Fragmento 2 de 8 de esta intervención.