«Aquesta malaltia no discrimina. Apareix en persones de qualsevol perfil sense cap factor clar de risc. Per tant, la realitat crua és que qualsevol persona podria trobar-se en el lloc del Pau i aquesta realitat ens obliga a actuar. Però per què portem aquesta història al Congrés? Perquè la lentitud en la tramitació de lleis i en la resposta institucional és una vergonya inadmissible. I és trist que ho hagi de dir. És una condemna pels afectats i les seves famílies. No podem permetre que en temes d'aquesta gravetat anem a aquest pas de tortuga. Cada segon que perdem aquí debatent sobre formalitats innecessàries, és un segon robat a una vida humana que lluita per seguir existint dignament amb el suport de les seves famílies. Alguns de vosaltres podria preguntar quina és la solució. La resposta no és senzilla, però és clara. És bastant clara. Necessitem agilitzar l'aprovació de lleis que proporcionen suport integral i immediat a les famílies com la del Pau Torres. Necessitem garantir que les fundacions i les associacions tinguin els recursos necessaris per portar a terme la seva labor inestimable. Necessitem veure la salut pública com una prioritat absoluta, no com una línia vermella en els pressupostos. Depèn de quines persones tinguin diners ho podran fer i depèn de quines, no. Ha de ser públic, perquè la discriminació pot ser que es pugui donar en territoris, però potser alguns abaixen impostos i després diuen que no poden pagar segons què. Però a vegades hi ha discriminació fins i tot depenent de en quin barri vius. Vigilem amb això també.»

Fragmento 1 de 6 de esta intervención.