«Però més enllà d'això, parlem d'un tribunal centralitzat que suposa una excepció al principi general segons el qual el jutge que ha d'investigar els delictes és el del lloc de la comissió del fet delictiu, on aquest té més repercussió i on és més fàcil que l'acusat es pugui defensar. És també un tribunal que fa un ús selectiu de la seva competència. El que fa imprevisible saber si un cas acabarà anant a l'Audiència o no, malgrat el seu origen o caràcter interprovincial. Igualment, el fet de ser un tribunal amb unes competències molt específiques, o sigui, delimitat a uns assumptes summament concrets, fa que les sospites que el Tribunal pugui estar condicionat en la seva tasca augmentin de forma considerable. I, encara que se'ns presenti l'Audiència Nacional com un òrgan especialitzat, la realitat ens descobreix sovint que els que hi exerceixen no compten amb cap especialització i molts hi estan destinats en comissió de serveis, serveis especials o amb situacions poc compatibles amb el dret al jutge preestablert per llei. Si a aquesta especificitat hi afegim que alguns casos jutjats són molt mediàtics, ens trobem amb un seguit de jutges estrella que rebreguen la seva independència i la seva ja dubtosa imparcialitat amb comportaments histriònics, com, per exemple, el cas d'un històric com el jutge Garzón, del qui l'independentisme olímpic en té tan bon record. O un altre, com l'esperpèntic jutge Guevara, del 17-A, amb intervencions dignes del top de la mala educació, la grolleria i el fora de joc. O alguna premiada, com la jutgessa Lamela, per empresonar els nostres líders socials i polítics i per la seva perversa instrucció del cas Rosell. O, més recentment, el jutge del tsunami: és terrorisme, sí o sí. El tsunami és terrorisme. El jutge García-Castellón.»

Fragmento 3 de 9 de esta intervención.