«Gràcies, presidenta. Senyores i senyors diputats. Cada vegada que hi ha un accident aeri, naval o ferroviari, hi ha una catàstrofe humana. Hi ha patiment de les persones. Especialment, lògicament, de les víctimes, de vegades, amb víctimes mortals; a vegades, amb ferits. Molts o pocs. Però hi ha un patiment de les persones que directament pateixen el dany, però també hi ha el patiment de les famílies. Spanair, Alvia, Vacarisses, Germanwings són casos que han generat molt de patiment. Jo vull tenir un record aquí per totes les víctimes i per totes les seves famílies. Sovint aquestes famílies o aquests afectats han patit el patiment afegit de no veure's acompanyats ni entesos ni compresos per les administracions que han hagut d'actuar i que no ho han fet sovint, o almenys no s'ha tingut aquesta percepció, en defensa dels legítims interessos d'aquestes víctimes. Quan hi ha un accident d'aquestes característiques, i ningú no n'ha parlat, també hi ha patiment dels professionals o dels tècnics que estan directament implicats en l'accident. De vegades hem pogut tenir responsabilitat o no. De vegades hem pogut tenir una participació directa o relativament indirecta. Però els asseguro que els tècnics i els professionals que es veuen involucrats en aquestes situacions també tenen patiment. Tenen angoixa, de vegades, sentiment de culpa o la incertesa del què passarà, també, amb aquestes investigacions. Vull tenir un record, també, per tots aquests tècnics i per tots aquests professionals.»

Fragmento 1 de 6 de esta intervención.