«M'han fet un regal molt especial, vingut del Tibet. Representa el Lleó de les Neus, Kang Seng-gue (en tibetà s'escriu ཁངས་སེང་གེ).
És un animal mitològic tibetà, símbol d'intrepidesa i destructor d’obstacles. Salta de cim em cim a les muntanyes de l’Himàlaia i tot el Tibet. Viu a glaceres i a la neu i ha esdevingut avui un símbol per la lluita contra els efectes de l’escalfament global.
@DalaiLama
@Tibparliament
@TibetPeople»
En les recents eleccions legislatives d’Israel, la minoria àrab ha pres una decisió intel·ligent que ha tingut com a conseqüència un sotrac al tauler polític del país. Els àrabs d’Israel conformen un 20% del total de la població, però fins ara la seva representació a la Knesset no es corresponia al seu pes demogràfic per l’estratègia de boicot o desinterès que diversos dels seus partits han anat promovent en les successives eleccions.
Però això ha canviat, i en aquests comicis la seva participació hi ha estat espectacular; tant, que han aconseguit trencar la majoria que tenia el govern Netanhayu i condicionar la formació de qualsevol govern alternatiu.
Certament, no els han faltat raons per justificar el boicot. Però després d’anys de fer-ho, han arribat a la conclusió que pot ser molt més útil per als seus interessos comportar-se exactament al revés; una mica com passa amb les famoses vagues japoneses. Desbordar l’adversari a les urnes. Fer servir contra ell les poques eines que li posen a disposició.
Ells han decidit jugar fort i posar la minoria àrab just al centre de la política israeliana. Si volien deslegitimar la política del govern israelià, ho han aconseguit no pas per la via del boicot sinó per la via d’una gran mobilització democràtica.
El greu accident ferroviari que ha ocorregut fa poca estona a la xarxa d'alta velocitat a Castella-la Manxa justifica la suspensió de tots els actes de precampanya. Encara no hi ha dades precises però es tem que el nombre de víctimes mortals augmenti. Seguirem amb l'ai el cor l'evolució del desastre, preocupats sobretot per les víctimes.
vilaweb.cat/noticies/dos-t…
Avui fa nou anys, el Parlament de Catalunya aprovava la declaració d’independència. Una majoria parlamentària democràtica i legítima prenia una decisió legítima i democràtica, en compliment del resultat del referèndum de l’1 d’octubre.
És cert que nou anys després, l’independentisme està fragmentat i afeblit. Paradoxalment, Espanya no està millor sinó pitjor; malgrat els esforços que ha dedicat i dedica a combatre tota forma d’independentisme, la seva situació és d’una divisió extrema i d’una confrontació entre blocs que va en augment. En aquest sentit, és oportú tornar a recordar que les querelles espanyoles no són les nostres i que només ens interessen si les podem utilitzar per al nostre objectiu.
Es poden i s’han d’extreure moltes lliçons d’aquests nou anys. La més important és que sense unitat política i social i sense contro de les institucions, no hi ha cap camí possible a recórrer. I també que fins i tot en els moments més difícils per al moviment, Espanya genera crisis que hauríem d’estar preparats per aprofitar.
Han arribat els dies que tan esperaves, estimat @toni_comin. Sabem el que representen políticament, i sé també el que representa en el pla personal i íntim, de tantes vegades que n'hem parlat al llarg d'aquests nou anys. Bentornat a casa!